dissabte, 26 de maig de 2018

Trèvol


Esperança Marquès es va canviar el nom pel de Lady Macbeth perquè sempre havia volgut viure atrapada entre teranyines de tinta. Tanmateix, l’únic que tenia de noble era el seu cognom de veritat. Així fou com es convertí en un personat inventat, la poetessa del trèvol, perquè cada dia enviava una carta amb un exemplar verd del seu jardí. Li agradava irrompre per sorpresa en les llars del seu poble sota la caputxa d’un pseudònim i es divertia fent aquesta broma innocent perquè Lady Macbeth no existia; almenys, fora de les pàgines de la literatura. Fins que, un dia, a ella també li va arribar un sobre a casa. Era completament blanc, sense res escrit. Tampoc no tenia remitent, però a dins hi havia una nota: «Moltes gràcies, perquè el meu trèvol és de cinc fulles. Diuen que els de quatre porten sort, però a mi m’heu abraçat amb el regal de l’esperança com una mà invisible que m’ha tocat amb la gràcia dels cinc dits de Déu.». No deia res més perquè les paraules s’acabaven aquí, i Lady MacBeth no resoldria mai el misteri de com li havien acabat despullant la identitat. A partir de llavors, es fixava encara més atentament en cada trèvol que collia. I necessitava trobar-ne més, molts, tots, que tinguessin cinc fulles perquè ara sabia que eren els braços de l’esperança que dormien ocults al fons del seu jardí.



dissabte, 21 d’abril de 2018

Per sempre, Fabra

Pompeu Fabra m'acompanya pel camí de la sintaxi. Sempre hi és, fins i tot, després de la reforma de la nostra gramàtica. En ple Any Fabra, celebro que he guanyat el Concurs de Microrrelats Sant Jordi Òptim de l'Optimot 2018. I, amb els punys tancats perquè no se me n'escapin els mots, només puc dir gràcies i que per moltes fàbries!


La Societat Fabriana ha canviat de seu. Ara és al carrer dels Diacrítics, número 15, perquè aquesta és la xifra de supervivents del procés de tala lingüística. Si bé al principi costa de trobar, no té pèrdua: girant la cantonada de la placeta de l'Adeu, tot recte.




diumenge, 8 d’abril de 2018

Resant llenties


La tieta Maria sempre plorava quan algú cuinava llenties i pel celobert n’arribava l’olor, com si fos una paraula prohibida i tenyida de dol, embolicada amb un baf de memòria. Per això, jo no n’havia vist mai perquè a casa meva eren la tristesa en un plat, però només fins que la vida em va empènyer lluny i, per fi, vaig saber que tenien gust de terra i de ferro. I també, de felicitat. Fou llavors quan vaig descobrir que no eren llàgrimes salades, com deia la tieta, i em vaig enamorar d’aquells grans marrons tan petits que semblaven pedretes de carn perquè, a dins de la boca, eren com mossegades de pàtria. Encara sort que jo no havia conegut què eren la guerra ni tampoc la gana. Encara menys, la misèria, però la tieta se’n recordava de tot, de quan el rebost era buit i no tenien res més per menjar que un grapat de llenties. Jo me l’estimava tant que mai no li vaig confessar el meu secret i només resava, amb la fe de qui passa un rosari fet de simples llegums, perquè mai no ho arribés a saber. Tanmateix, al final, tot va sortir rodat perquè ella se’n va anar d’aquest món sense ni tan sols sospitar que jo m’havia convertit a la religió diminuta de la paraula llentia. Fe és una paraula minúscula però, en tan sols dues lletres, hi cap tota la grandesa del món. Potser, igual que en un plat de llenties, tan fondo i tan ric de les llavors de la felicitat. I que em perdoni la tieta, si us plau… 

 

dissabte, 24 de març de 2018

La Societat Fantàstica


El senyor Miracle vivia al carrer de la Petxina, número 5; segurament, el més bonic de tota la ciutat perquè allà les llambordes tenien forma de petxina. Treballava a la fàbrica de mitjons, com gairebé mig barri, però també era el secretari de la Societat Fantàstica. Es reunien el primer dijous de cada mes a la llibreria del senyor Carles, quan queia la nit i només quedaven ells, a aquelles hores intempestives, membres clandestins de la societat. Eren una comunitat filantròpica, com un eixam d’abelles que pol·linitzaven la geografia mínima d’aquella ciutat que gairebé no sortia ni als mapes. També practicaven la religió de la consciència i l’únic vici que tenien era la cultura; per això era una paraula que sempre escrivien amb majúscules.

La Societat Fantàstica era com una d’aquelles petxines del carrer que el senyor Miracle trepitjava cada dia, perquè el que hi havia a dins era un misteri. Jo només sé que la llibreria del senyor Carles es deia L’Atlàntida, un paradís perdut on els Fantàstics somiaven, tot i que en aquell forat de la temprança els únics cants de sirena que hi havia dormien a les lleixes plenes de llibres. Uns quants anys més tard, vaig saber que els Fantàstics escrivien L’Enciclopèdia de la temprança, una obra magna que potser mai no publicarien perquè el món modern no estava disposat a llegir-la. En el fons, només necessitaven que la temprança fos tan real com el paper perquè els lectors, cecs de virtuts, la poguessin veure, tocar i olorar com si fos un pom de flors. Però el paper també talla, crema i s’arruga i les flors són tan fràgils com un dia de març. I qui vulgui plantar la temprança al jardí secret de l’ànima tan sols ha d’anar amb molt de compte a l’hora de regar-la, per no ofegar-la, perquè no sap nedar.  



   

dimecres, 31 de gener de 2018

L'espia


Ningú no sabia com es deia, només que vivia a la fortalesa. Jo no hi havia estat mai perquè era un lloc inhòspit que tampoc tenia nom perquè feia frontera amb el no-res, entre el desert i les muntanyes. Sempre m’havia fet por d’anar-hi, fins que un dia m’hi vaig aventurar, desafiant el destí, i llavors vaig veure l’espia sortint del llindar de casa seva. Era un bloc de pedra massís i auster, en què les esquerdes que el recorrien eren com els anells d’un arbre o les línies de la vida d’una mà molt robusta. Però la porta semblava la d’un temple, tan majestuosa i solemne, com si hagués sortit d’una pàgina estripada i antiga de la història del món. La llegenda explicava que aquell immens edifici que semblava una roca sempre havia estat allà, fora de la cronologia, com si fos un fòssil de la memòria. Ningú no sabia qui era, malgrat que l’espia sempre havia viscut allà, com un soldat del temps o un templari de la veritat que només buscava camins de llum. I, tanmateix, abraçada i oculta darrere d’aquell paisatge espectral, ara l’espia era jo.
-          Què busqueu, forastera? –em va dir una veu fantasmagòrica.
-          Us volia conèixer. És veritat que sou un espia?
-          Només soc el guardià d’aquesta casa tan humil. Està feta del quars de la muntanya i l’he de continuar construint fins que em mori. Per això és indestructible. És dura i afilada com l’ànima humana, però és més que un lloc en la geografia. És un símbol de resistència. Tots tenim la nostra pròpia fortalesa on tancar-nos a viure i a dins només hi ha la fe. Aferra-t’hi com si fos una boia i només així et salvaràs del naufragi de viure. Recorda-ho sempre. 
-          I on és la meva fortalesa?
-          Mira’t bé la mà esquerra, pubilla. Hi veuràs un mapa dibuixat que només tu sabràs llegir per arribar-hi. En l’atles de la bona sort, hi ha una pàgina guardada per a tu i, quan la trobis, atura-t’hi per no perdre-la mai.
-          Per què, senyor?
-          La fortalesa interior no té coordenades ni punts cardinals. És tan anònima i secreta com la vida d’un espia.

dimarts, 2 de gener de 2018

Dimarts


Relat finalista en la convocatòria del mes de desembre del VIII Concurs ARC de Microrrelats "Virtuts", corresponent al tema "justícia". Moltíssimes gràcies!
http://relatsencatala.cat/relat/dimarts/1062165

Dimarts
Cada dimarts de l’any, tenia guàrdia. Era l’únic dia en què Edison Vargas jugava als herois i clavava una pallissa als dolents des del jutjat. Tenia nom d’inventor, però es va fer advocat perquè creia que la justícia era una paraula destenyida per la incredulitat humana. En el fons, ell pensava que només calia rascar-la i polir-la fins a la superfície per eliminar-ne tota la brutícia i això era el que feia exactament cada dimarts des del palau de la llei. El que molta gent no sabia era que, per dins, era un laberint de passadissos i cambres secretes on s’amagaven els misteris de la humanitat. Darrere de cada porta, hi havia la veritat del món, però totes estaven tancades. L’home que en tenia totes les claus era un vell de cent cinquanta anys. Semblava mentida, però encara era viu. Simplement, s’arrossegava per l’espai infinit de la llei com si fos una sargantana lenta i poruga que tenia l’ànima eterna. No tenia nom, mai no n’havia tingut perquè no parlava amb ningú. Només es dedicava a obrir i a tancar totes les portes, per ordre i sense fer cap pregunta. Gairebé mai no coincidia amb ningú perquè no li agradaven els forasters, però tampoc els treballadors de la llei, com ell els anomenava. Tanmateix, un dia va topar amb Edison Vargas mentre feia la seva ruta habitual. De prop, era encara més impressionant de veure. Tenia els cabells tan blancs i la barba tan llarga que li tocava a terra. Duia una túnica blanca i tot ell semblava un fantasma que irradiava una llum tornassolada, com si fos una estrella. Edison Vargas sempre s’havia imaginat preguntant-li mil coses perquè només l’home de les claus ho sabia tot d’aquell lloc, però ara que el tenia al davant gairebé no li sortien les paraules.
-         Quant de temps fa que sou aquí?
-         Ni me’n recordo, de quan vaig arribar.
-         I què hi ha darrere de cada porta?
-         La veritat.
-         Llavors, per què està tancada amb clau?
-         Perquè no s’escapi.
-         I on són les mentides?
-         Són les úniques que volen lliures. Mira bé sempre perquè són pertot arreu.
  

dimarts, 21 de novembre de 2017

Las cumbres


Acabo de guanyar el Premio Vicent Verdú de Poesía del X Certamen Internacional de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. Escriure és com escalar una muntanya perquè, quan arribes a dalt, t'abraces a l'eternitat dels mots com si el paper ja no existís.

«Las cumbres»             
Los cerros del alma
están hechos de monte
y de tierra gastada
por las huellas del mundo,
pero yo siempre subo
hasta el pico más alto
para fundirme en la nada
y abrazar la esperanza
bajo el sol del ocaso
mientras el cielo se abre
como una flor de amapola.
En la soledad infinita,
las cumbres aguardan
callando y rezando:
apóstoles de roca y de fe
con la mirada perenne,
atalayas de tiempo
y fronteras de Dios
limitando el destino
en la geografía salvaje
de los atlas en blanco.