divendres, 21 d’abril de 2017

Sant Jordi

D'arrítmia el drac expira
i Sant Jordi pren muller
mentre salta una guspira
de l'arma del cavaller.



dijous, 20 d’abril de 2017

Gateando

Finalista del I Certamen de Microrrelatos Roquetas de Mar (Almeria), dedicat al poema "Mar eterno" de Miguel Hernández.

Gateando

Mi abuelo me contó que en el sur de la patria habita un dragón que pasea su belleza entre ágatas, almadrabas y aguas amargas. De mirada felina atrapada en la memoria como si fuera un fósil, su cuerpo parece un barco encallado en la noche azabache del tiempo. Fundiéndose en la geografía salvaje de su soledad, la fiera se zambulle entre sus apellidos de roca y telarañas de olvido como un dinosaurio que se ha hecho mayor. Yo la busco cada tarde entre las piedras del Cabo de Gata y la espero a la orilla de mi mundo salado mientras silbo una melodía de viento y de fe. Y tras el verso de “asómate a mi mar”, mi pequeño milagro siempre aparece de entre los acantilados como una sombra esclava del poeta. Gateando y arrastrando la vida porque la victoria siempre es azul. 

dimecres, 15 de febrer de 2017

L'heroi del pijama

Microrelat seleccionat a les deliberacions finals de gener de La Microbiblioteca. Moltes gràcies :)


L'heroi del pijama

Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

dimarts, 31 de gener de 2017

Eclipsi

La felicitat també pot ser en forma d'eclipsi...
He guanyat el II Concurso de Microrrelatos Sol de Otoño organitzat per Mar & Sol! :) 

Eclipse
Albin Brown era un hombre sin memoria. Siempre bromeaba con que la perdió cuando nació porque quería olvidar deprisa para vivir con calma. Era un espíritu libre que abrazaba la vida como si fuera un árbol centenario y su pasatiempo favorito era cazar noches de sol en la pizarra del mundo. En octubre, para celebrar su cumpleaños, subía a la cima del monte Bird y, ebrio del sol de otoño, pedía un deseo. Siempre el mismo. Y mientras el cielo se abría como una granada tiñendo el atardecer de coral, solo esperaba un regalo envuelto en papel de eclipse.      

divendres, 23 de desembre de 2016

Nadal

Quan era petita, Nadal no era només un dia, unes vacances d'hivern, una paraula que feia festa, una festa en una paraula. Us confessaré un secret. Em diverteixo jugant a girar les lletres. Així, de cop, Nadal es converteix en landa, un lloc cobert de mates que trobem recollit al diccionari. A mi no m'han agradat mai els números. De vegades, encara compto amb els dits, però les paraules, en canvi, em tornen boja. Hi jugo tothora com qui fa malabars amb l'abecedari i em fan companyia perquè mai no s'esborren. Avui, però, aquella tinta indeleble sembla que ja no ho és tant i ara tot es fon sota el pes del progrés. És una allau que ha escombrat els boscos de l'ànima. Jo aquests dies estic trista quan respiro. Ens hem acostumat a tenir-ho tot, a voler-ho tot i, segurament, això ens ha fet perdre en la immensitat del no-res. Quan passejo pels carrers i veig els llumets de colors i la gent carregada de bosses, m'envaeix una onada de fred. Semblem autòmates, simples obrers de la fàbrica d'estripar regals. Jo només vull caminar i sentir la màgia de les persones que caminen amb mi. Sense solidaritat encoberta. Sense consumisme hipòcrita. No és impossible. Amb una mà intento atrapar un grapat d'il·lusions que volen lliures. A l'altra, hi guardo l'esperança, a dins del puny tancat, perquè no s'escapi.





divendres, 23 de setembre de 2016

Sangtraïts

Són petits oceans d'un color indefinit entre el blau, el negre i el morat que em surten a les ungles dels peus. També em fan pensar en un grup de música. La meva generació va néixer amb els cassets i a l'institut la diversitat no anava més enllà de si eres més de Sau, Sopa de Cabra o Sangtraït, i de si anaves a l'esplai o al cau. Jo anava a l'esplai i m'agradava Sangtraït. De fet, va ser el segon casset que vaig tenir perquè el primer era de Queen. I el tercer, de Lluís Llach. Una combinació especial perquè la vida és una amanida i la meva té molts colors diferents. Ara, però, només em queden els sangtraïts a les ungles, cicatrius temporals que s'arraconen amb el temps i que tornen com l'abraçada de les onades del mar. Jo en tinc molt sovint perquè sóc de pell atòpica, com la princesa i el pèsol. Ho reconec, sóc una somiatruites i m'agrada ser la princesa del meu conte. Els sangtraïts, però, només apareixen quan uns homenets em trepitgen. De vegades, jugant; d'altres, a posta; i quasi sempre, per descuit. Els seus peuets cada cop són més grossos, però els meus nebots són els únics que tenen llicència per trepitjar-me. I cada cop que em miro els sangtraïts penso que l'amor és immens, una taca d'oceà que m'inunda i em navega per dins com si jo fos una curculla foradada. Al meu conte no hi ha vaixells pirates ni sirenes. Això sí, de vegades, hi sona Sangtraït de fons. 

dissabte, 13 d’agost de 2016

Jo també sóc olímpica

Cada quatre anys viatjo fins a un país anomenat Olímpia. És una tradició que arrossego des de petita, com una cicatriu que duc gravada a la pell. La meva, però, és més profunda. Tot va començar l'any en què Barcelona va ser la capital del món i jo també m'ho vaig mirar embadalida, enganxada a la finestra d'uns jocs que ens van semblar més catalans que mai. Me'n recordo com si fos ahir perquè aquell any també em va canviar la vida. O me la va tornar. L'únic que sé és que aquell estiu no vaig estar sola. No podia sortir a jugar ni anar de colònies, però em vaig aferrar al present perquè tenia fe. La mateixa fe del reguitzell d'atletes i d'esportistes que no em cansava de mirar. Era com si a través d'ells jo també pogués córrer, nedar, saltar... i somiar. Em van ensenyar l'assignatura de l'esforç i escarxofada al sofà, esperant el futur, els vaig començar a admirar. Aquells jocs van coincidir en l'espai i el temps com una estrella que va brillar per a mi. I va ser llavors quan vaig aprendre que la vida només és esforç i il·lusió.