dijous, 17 de desembre de 2015

Els cinc d'Uguai

Menció del mes de novembre del Premi de microrelats La Microbiblioteca de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Moltes gràcies :)

L’home sense nom tenia una mirada inquisidora que em fascinava. Feia mitja vida que l’espiava, però ell em va desemmascarar primer quan em va dir: Només quedem tu i jo. Em va desarmar amb la força àcida i punyent d’aquells mots. Vaig desviar la mirada a la fotografia de la paret. Cinc desconeguts que m’interrogaven; tants anys i jo encara no havia desxifrat com es deien. L’home sense nom era el que feia cinc, l’únic que quedava viu. Els cinc d’Uguai. Jo els havia posat aquell nom, jo els havia fet aquella foto. Uguai només era una paraula secreta que em protegia, el meu abric de cinc lletres que sempre duia posat.
     Llavors, ell va fer una ganyota enmig de la boira del temps, de victòria, mentre jo m’empassava el fum de la derrota. M’havia quedat atrapat com un insecte a la teranyina del meu joc d’espies. Tots els jugadors aposten i jo havia estat imprudent perquè ho havia arriscat tot a una sola fitxa. I ara, sobre el rovell de la memòria, havia perdut en la tirada que feia cinc.

diumenge, 6 de desembre de 2015

Futur

Amb música de fons de Kerobia, deixo lliscar la tarda i m'hi abandono a bord del patinet del temps. Viatjo pels pensaments i m'aturo a les estacions que la meva memòria reclama. 

Desembre, un any que per fi s'acaba, dies que van caient com si fossin fulles que l'hivern s'emporta. I, al final, tot es resumeix en un bombolla que ha explotat plena de sorpreses. Després de dos anys i gairebé al llindar de l'asma, aquesta primavera em van diagnosticar al·lèrgia al pol·len i als àcars. Ha estat una lluita sorda i constant, com diu la cançó, perquè els metges sempre m'havien dit que ni cas, que era un refredat. Però... des que les vacunes han entrat en contacte amb la meva pell, he sentit que, ara sí, podia desplegar tímidament les ales i volar com una papallona de colors, caçant la llibertat robada. Malgrat tot, a aquest simulacre de vol s'ha afegit un altre viatge més llarg. I ara que l'any s'acaba, espero que el camí també es faci més curt fins que es difumini del tot i es converteixi en una pilota de passat que pugui llançar ben lluny, cap a l'infinit. O cap a Saturn, el planeta preferit del meu nebot. I també el meu. Avui m'ha trucat per telèfon per explicar-me que ha anat al planetari i que Plutó ja no és un planeta. El millor d'aquest desembre, el cotxe escombra del temps que ens ajuda a dir adéu. Jo també ho faig per començar un any en blanc, nou de trinca, sense la incertesa de no saber per què feia dos anys que em trobava malament, sense ser la Marta que volia ser. I ara sé més coses de per què no podia respirar i de per què m'havia convertit en una esclava de la incertesa i de la por. Quan gairebé ningú no t'ajuda ni et creu i tothom es pensa que no menges, que són els nervis... Però tu vius un infern perquè et passa de tot... I més. 

Ahir em van donar els resultats d'una analítica molt especial que m'ha confirmat el perquè de tot plegat. Tinc intoleràncies alimentàries. I això és com si s'obrís el cel i em deixés veure les estrelles que fins ara jo tenia prohibides perquè, si plores, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Dit i fet. Amb la llista a sota el braç, he anat a comprar una vida nova, aquest cop, mirant bé totes les etiquetes i vigilant que no em donin canana (perquè diuen que és menjar de pobres però a mi m'agrada tant o més que el calamar). La felicitat és en coses tan petites com en un grapat de festucs que et pots menjar sense por o en un pot de mermelada que no té aquella alga que a tu et fa tant de mal. No és una renúncia. És un triomf, la victòria del cos sobre el terror. Després de tantes proves, tants metges, tantes anàlisis i dues gastroscòpies. Perquè la felicitat no és res més que un plat de tranquil·litat. Sense moltes de les coses d'abans, perquè ara són tot allò que em sobra. En canvi, ara tinc l'armari de la cuina ple de futur. El llegeixo a les etiquetes de tot allò que és nou, que em saluda i em dóna la benvinguda a una llibertat que primer vaig aprendre a tornar a respirar. I ara, la mastego de nou i me l'empasso amb la confiança que tot anirà millor. La vida és una cinta mètrica que, de vegades, una mà fantasma ens talla a mig camí, però cadascú sargeix el present amb puntades d'il·lusió i de fe. Jo ja tinc el fil i l'agulla a la mà.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Eloísa


Ha estat totalment inesperat perquè ho han publicat sense avisar... He guanyat el tercer premi del IV Certamen de Microrrelatos Cardenal Mendoza 2015!  

En castellà també es poden guanyar premis perquè la literatura no té pàtries i, com deia el filòsof Ludwig Wittgenstein, «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món».  

Gracias :)


Gabriel Ríos era un nombre falso. Me lo inventé para cruzar la frontera, pero hacía más de veinte años que lo llevaba puesto como si fuese una segunda piel. Mi verdadera identidad solo se asomaba en los días de lluvia, mi balcón secreto de la nostalgia. Nadie conocía mi pasado, ni siquiera mi mujer. El día que nos casamos, el padre de Eloísa vino a hablar conmigo. Me miró a los ojos y leyó en silencio porque sabía que yo no era el hombre que decía ser. Eloísa era lo único que le quedaba de su vida áspera del sur. Me regaló una botella de brandy de Jerez porque dijo que el respeto también se bebía. Era una bandera blanca. La guardé en la vitrina del comedor como en un altar durante años, pero Eloísa murió demasiado pronto. Entonces, manchados de luto, su padre y yo abrimos la botella. 

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Sopa de pa

Avui és un dia gris, una bombolla d'emocions a punt d'explotar, una data que sempre em recorda qui sóc. El meu avi se'n va anar la nit del meu aniversari, mentre tots dormíem, i l'endemà, quan va sonar el telèfon a primera hora del matí, units pel fil del calendari, ho vaig saber abans que ningú. S'havia esperat que fos de nit per marxar de puntetes, sense fer fressa, perquè ell era un home d'acció. El recordo callat, però també rient, jugant al treballador, tirant-nos boles de neu a la Devesa, comprant-nos mantecados i sent l'avi que qualsevol hauria somiat tenir. El meu únic avi, la persona que m'ha pintat mitja vida de colors. Em deia Marteta, l'única persona que feia servir aquest nom perquè a casa me'n diuen d'altres. I aquest nom només era seu. Encara ens estimem perquè jo sé que em mira des del cel. L'estrella de la meva àvia es va apagar abans, però estic segura que el meu avi es va cosir una manta per al viatge i hi va brodar la seva estrella perquè la baba era una modista amb els dits d'or i les mans de plata. Cada nit m'abrigo amb aquesta manta invisible i m'imagino que les estrelles brillen per a mi, en una melodia de llum que m'escalfa els records. Aquells sopars al voltant de la taula rodona de la saleta menjant sopa de pa, amb aquella olor i aquell gust que no m'agradaven gens. I ara que no puc menjar aquesta sopa que feia l'avi, però, tinc la imatge d'aquells vespres clavada per sempre a la paret de la galeria dels records. 

I, en un dia com avui, només se m'acut somriure i dir gràcies.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Pell de guepard

Hi ha pells de préssec, de paper d'estrassa, fins i tot d'elefant. La meva és de guepard. És el mamífer terrestre més ràpid, però jo només n'he heretat la pell. Com un embolcall màgic, m'hi abrigo cada nit quan la sabana urbana somia. És la meva cova d'Alí Babà, l'amagatall dels secrets més íntims que duc gravats a la pell, en cada línia de la mà, en cada piga, en cada taca que m'ha pintat el guepard, en cada ratlla que escric. Perquè tots tenim una ànima que ens sotja, un univers que ens abraça o en el qual ens capbussem. La meva té cos de felí però fa olor de mar. I de fusta. I de xocolata. 

La pluja només mulla les taques del guepard, però no les pot esborrar (proverbi àkan).

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Carrer Quimera, número 20

El cremallera del temps sempre s'encalla com una joguina cruel. És un tren fet del metall dels dies, amb un engranatge de minuts i segons que es converteixen en hores i mesos fins que els anys es multipliquen per infinit en el calendari etern de les vies que serpentegen entre les estacions de la nostra memòria. Jo no sóc d'aquest segle perquè somio en blanc i negre. Perquè m'agraden les pel·lícules mudes, quan la música i el silenci eren les estrelles brillants de la pantalla. I m'agradaria haver viscut a dins de la bombolla màgica dels feliços anys vint, quan el món encara no s'havia començat a esquerdar. Quan tot estava per descobrir. I ara tanco els ulls, en un viatge a través d'una espiral impossible, i m'imagino a la meva ciutat, amb la meva vida, però al carrer Quimera, número 20.

Si mai us perdeu pel mapa de la utopia, busqueu-me en aquesta adreça.

dimarts, 4 d’agost de 2015

La vie en rose

M'han regalat un parell de sabates de color magenta. O vermell porpra. Una altra manera de dir el mateix, perquè la fantasia es pot pintar de moltes maneres. I mentre em miro els peus em poso a ballar perquè el rosa em transporta i així començo a entonar una melodia de fa més de seixanta anys, quan el món era més jove i més innocent. És una de les meves cançons preferides d'Édith Piaf i no em canso mai d'escoltar-la, no tant pel que hi diu sinó pel tacte de vellut de la musiqueta del temps que m'embolcalla i em fa presonera durant una estoneta curta d'un passat que no m'ha tocat viure. Fa cosa d'un parell d'anys, feia un trajecte curt tornant de Salt i, encara me'n recordo, just a la cantonada del Bar Núria va sonar aquesta cançó a la ràdio de l'autobús. No vaig poder evitar somriure i vaig pensar que era curiós perquè semblava una sintonia equivocada, una interferència temporal, un regal fugaç només per a mi. No sé si els altres passatgers van sentir el mateix, però per a mi va ser com si m'engolís una bombolla i només amb aquells minuts escassos ja en vaig tenir prou per volar lluny d'aquell seient. Fins que es va acabar la cançó. Fins que en va sonar una altra de molt més moderna, com si l'anterior només es tractés d'un error, d'una interrupció.

Sempre he pensat que m'he equivocat de segle. Sort que sempre em podré posar les meves sabates de la felicitat i ballar al so de la meva chanson en rose...

dilluns, 27 de juliol de 2015

Modiano

Patrick Modiano no és italià. Jo tampoc. Ell és francès. Jo sóc catalana: països veïns. Ell té un cognom italià. Jo també i tots dos tenim guardat aquest trosset de pàtria al cofre secret de la nostra identitat. Ell és Nobel; jo, en canvi, més aviat novella. El vaig descobrir fa molts anys, quan només era un escriptor enmig de la multitud, una ombra que es projectava pel carrer de les botigues fosques i en el cafè de la joventut perduda. En un París que m'embriagava a cada pàgina. I me'n vaig enamorar perquè admirava com era capaç de pintar la ciutat amb paraules, de dibuixar-ne les olors i les emocions. Vaig pensar que feia literatura màgica, com si m'hagués inventat un nou gènere literari només per a ell. I ell era l'escriptor que jo volia ser, en qui em volia convertir. Des de llavors, m'he afanyat a llegir-lo, a buscar-ne tots els títols en català. Avui, per fi, tinc l'últim i els dits ja em cremen com una ratlla de foc a l'horitzó. Cada cop que començo un llibre de Modiano és com si, en el fons, només fos un etern retorn cap a un món en què la protagonista sempre és la mateixa ciutat, immortalitzada en un homenatge de tinta constant. I mentre el mestre esculpeix la seva ciutat amb paraules, jo somio la meva. El que la literatura ha unit, que no ho separi l'home.

dissabte, 25 de juliol de 2015

La nit del camaleó

  
Cada cop que llegeixo aquest relat, sento la fressa d'uns passos que podrien ser els meus. Són del camaleó que tots duem amagat a dins, pintat del color invisible de la identitat. I gràcies a una nit com aquesta, vaig quedar finalista del Premi Carme Lafay.

Aquell dia plovia. Recordo que era dimarts perquè aquelles hores se’m van clavar a la memòria com si fossin espines. I encara les duc a dins perquè quan les ferides cicatritzen se’ns arrapen a la pell com si fossin les arrels d’una flor morta. Un rèquiem que podem resseguir amb els dits, una línia que s’enfonsa i queda gravada a la nostra anatomia. És curiós com els somnis se’ns escapen com el vol fugaç d’una papallona i, en canvi, no ens podem desempallegar del dolor com qui s’espolsa les engrunes d’un passat que ens fa nosa.


M’havia posat les sabates de princesa que repicaven per l’empedrat del barri  vell com si fossin campanes que tocaven les dotze per a una Ventafocs que encara no era a casa. M’agradava més pensar que era la princesa de les pedres. M’havia quedat l’última al despatx somiant línies de futur. El meu pare sempre deia que els arquitectes no només dibuixàvem sinó que construíem vides. I, en certa manera, m’agradava pensar que tenia raó. Vaig plegar d’una revolada, com si la Ventafocs tingués pressa per escapar-se del ball i no ser descoberta. Tots tenim un escut que ens protegeix, una màscara que ens fa ser més valents o potser també més covards. I jo no n’era pas cap excepció. S’havia fet tard, massa tard, i de cop vaig començar a tenir pressa. Quan vaig tancar la porta del carrer, l’espetec va ressonar enmig de la nit. Em vaig estremir i em vaig apujar el coll de l’abric, perquè és innegable que la por ens fa tenir més fred. I llavors, la pluja. No duia paraigua i era tard. Vaig començar a caminar amb aquella música de cascavells que feien els meus talons. Havia perdut la noció del temps treballant en aquell projecte que m’absorbia des de feia setmanes i ara corria per arribar a un pis on no m’esperava ningú. La pluja i les ombres de la nit m’empenyien. Va ser llavors, en aquella cursa frenètica, quan vaig ser conscient que algú em seguia. És inexplicable pensar que podem sentir allò que encara no hem vist, però vaig notar que no estava sola. No calia ni que em girés per comprovar-ho. De fet, el pànic no em deixava frenar. Tenia por d’entrebancar-me i de caure enmig de la nit, però aquell dia vaig tenir sort perquè la velocitat estava de part meva.


Quan vaig arribar a casa, em vaig sentir com un animal ferit. L’amfibi que es movia entre les ombres de la nit ja no hi era, però jo sabia que em tornaria a perseguir, com un record persistent que gira implacable en la sínia de la nostra memòria. Vaig tancar els porticons del balcó i em vaig preparar un cafè ben calent. Tot i que m’havia canviat de roba de dalt a baix, aquella sensació d’humitat que porta la pluja no havia desaparegut. Era la por, n’estava segura. Aquella nit m’havia seguit per primer cop o potser ja feia dies que em seguia? A partir d’ara, hauria d’estar alerta, com una espia doble, sempre vigilant, vivint dues vides en comptes d’una, maldant per no fer cap pas en fals. I tot, per no ser descoberta.


El martelleig de la pluja repicava contra la ciutat i era com la broca d’un rellotge que marcava les hores fantasmes d’aquella nit maleïda. Però feia temps que vivia enmig d’una espera que no s’acabava mai. Tot va començar amb una carta. La tenia guardada al calaix del menjador, a sota de les estovalles dels diumenges. Era el meu lloc secret. La carta no duia remitent però estava escrita a mà, com si aquell algú em volgués demostrar que, malgrat tot, existia. Sabia on vivia perquè primer em va enviar una carta, després van venir les trucades telefòniques i, finalment, em va seguir fins a casa. Era com si m’enviés senyals inequívocs que cada cop era més a prop. I en aquell joc malèfic em sentia desemparada perquè jo era la bèstia caçada i, en canvi, no sabia res del meu caçador. Ja no recordava quan feia que formava part de la meva vida com un convidat inesperat i, en aquella relació que s’havia teixit entre nosaltres, jo havia quedat atrapada com una presa indefensa a la seva teranyina. Quan trucava per telèfon, no deia res. Només se sentia un silenci buit i feixuc a l’altre costat de la línia. Potser perquè les aranyes no parlen. A la carta hi havia escrita una frase que em perseguia. Fins i tot quan dibuixava els meus projectes i somiava les vides d’altres persones, em feia pampallugues a la memòria com un llamp: «Et vull conèixer.» Però per què m’escrivia una carta que semblava que no tenia sentit? Per què em trucava i no em deia res? Perquè em seguia fins a casa i no es descobria d’una vegada per totes i posava fi a aquell tedi insuportable? M’ho havia explicat al final de la carta. «És perillós perquè no existeixo.» Què devia voler dir amb aquestes paraules? Per més que rellegís la carta, tot se’m feia incomprensible i la veritat es desmuntava a cada jugada com en un castell de cartes en construcció. Per sort, els edificis que jo construïa no es desmuntaven amb cap cop de vent.


La lògica em deia que el moment de la visita no es faria esperar. La resta només havien estat un reguitzell de senyals previs, com algú que va marcant un camí que no coneix només per no perdre’s. Ell havia tardat trenta-tres anys, però m’havia acabat trobant. No sabíem res l’un de l’altra i seríem dos perfectes desconeguts que es veurien per primer cop. I és que... com pots reconèixer algú que no has vist mai abans? En una de les primeres cartes em va fer aquesta pregunta, però com es pot respondre a un remitent invisible? Com li podia explicar que jo feia trampes? No sabia com es deia. Segurament el nom que em va dir era inventat, com tota la seva vida. Ell vivia moltes vides, com si en tingués una de feta a mida per a cada ocasió.


Signava totes les cartes amb una C. i pensava en ell com un camaleó, un animal que no fugia mai; simplement, jugava a desaparèixer. Com un mag que juga amb les il·lusions, ell també ho feia i per això va viure tantes vides, perquè podia escapar de totes. Però ell no feia trucs de màgia i aquell joc d’escapisme era més perillós que real. Jo sabia que existia, però mai no me’n van explicar res. Era com una butxaca en què calia enfonsar la mà per poder saber què hi havia a dins. I un cop t’hi havies endinsat, ja era impossible desempallegar-te’n, com si la butxaca ja formés part de tu. Havia viscut trenta-dos anys sense aquella butxaca i ara, malgrat tot, se’m feia indispensable. Necessitava ficar-hi la mà i estirar-la tan avall com fos possible perquè era l’única manera de saber qui era jo, qui era ell, el meu pare. Ell no sabia que tenia aquella fotografia esgrogueïda per la daga dels anys a sota de les estovalles dels diumenges. La meva caixa forta era un tros de roba blanca brodada que havia fet la meva àvia. Potser per això aquest era l’únic lloc possible on la podia amagar, perquè ella havia estat la seva mare. I ho havia estat perquè ens va esborrar a tots, també a ella. I quan una persona deixa d’existir, tothom va enterrant el dolor a poc a poc però mai els records. Per això jo sempre vaig saber que no era mort; m’ho deien aquelles fiblades al pit que em venien cada any de cop, a la primavera, el dia del meu aniversari; i també perquè tothom a casa el va esborrar per sempre com si no hagués existit mai. No en van deixar ni rastre. Fins que vaig trobar aquella fotografia dels anys de la felicitat, quan tots eren joves i jo encara no havia nascut. Quan ell encara no jugava a escapar-se i podia sortir a les fotografies. Quan encara existia i era feliç. Hi sortia rient i envoltava la meva àvia amb el braç mentre amb l’altre aguantava una cigarreta. El meu pare tenia els cabells arrissats i duia bigoti. I fumava. Era l’únic que sabia que era cert perquè les fotografies no diuen mentides. Si més no, les imatges del passat del camaleó abans que ho fos. Era l’única que tenia, l’única que em servia per aferrar-me a la meva vida. Quan la vaig trobar, la vaig amagar de seguida i no ho vaig dir a ningú. Vaig callar aquell secret perquè sempre havia sabut que ho era. Vaig créixer filla del silenci i ara aquella fotografia em tornaria les paraules que m’havien robat. El camaleó em buscava i pressentia que cada cop era més   prop. Trenta-tres anys eren un grapat d’hores mortes desenterrant un pare que no era mort i, per fi, havia arribat el moment. Ara, ell s’havia atrevit a desafiar el joc que algú s’havia inventat i havia decidit recuperar el seu passat. Però, per què ara? Potser perquè ell ho sabia tot de mi, perquè jo també podia arribar a ser una professional en l’art d’escapar-se. Ho duia a la sang i ell m’ho ensenyaria tot. M’havia buscat per continuar el camí i, aquest cop, fer-lo junts.


I llavors, mentre tot el pes de la meva identitat s’abraonava sobre meu, va sonar el timbre.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Aldo


Acabo el dia amb una sorpresa ben dolça... Aldo és un relat curt, un nom de persona, una història que vaig construir per a Relats en Català i que avui el blog amic de La bona confitura també ha decidit compartir i exposar a la seva vitrina de llaminadures literàries. Moltes gràcies, Jordi! :)



Cada dia pujava les escales fins al quart pis en un exercici mecànic, sempre idèntic, amb els mateixos escalons que s’obrien davant seu com si fossin les tecles gastades d’un piano que n’havien sentit de tots colors. Es ficava la mà a la butxaca i n’escorcollava cada racó fins que en treia un manyoc de claus i n’entaforava una al pany, que girava amb un xerric estrident i, finalment, obria la porta. Ell no se n’adonava però, quan tot tendeix a repetir-se, la realitat es confón i es difumina...
Es deia Aldo, igual que el seu pare, que el seu avi, un nom que l’entortolligava a la nissaga familiar i que el feia presoner, que el condemnava a perpetuar-se, com si aquell fos el destí dels homes de la seva família. I, tanmateix, creia que era un nom bonic. Li agradava el so d’aquelles quatre lletres juntes. Últimament, es dedicava a recitar-les en veu alta, potser perquè era la manera de fer que fossin reals, com si es pogués insuflar vida a les paraules en una mena de boca a mot. Era una manera d’empènyer l’existència, com qui fa rodolar la càrrega feixuga dels problemes i les preocupacions. I, així, cada dia l’Aldo jugava a fer enlairar les lletres del seu nom, com qui tira els daus de la sort fins que surt el número desitjat, i llavors les recollia i les apedaçava, com si es tractés de cosir un parell de mitjons o de planxar una camisa. De vegades, es mirava al mirall només per dir aquelles quatre lletres amb més convicció, per projectar-hi tota la força de la seva identitat, però no trobava mai respostes, si és que hi havia preguntes per fer. Els miralls no parlen. I els morts... Tampoc.