Cada
cop que llegeixo aquest relat, sento la fressa d'uns passos que podrien ser els
meus. Són del camaleó que tots duem amagat a dins, pintat del color invisible
de la identitat. I gràcies a una nit com aquesta, vaig quedar finalista del
Premi Carme Lafay.
Aquell dia
plovia. Recordo que era dimarts perquè aquelles hores se’m van clavar a la memòria
com si fossin espines. I encara les duc a dins perquè quan les ferides cicatritzen
se’ns arrapen a la pell com si fossin les arrels d’una flor morta. Un rèquiem que
podem resseguir amb els dits, una línia que s’enfonsa i queda gravada a la
nostra anatomia. És curiós com els somnis se’ns escapen com el vol fugaç d’una
papallona i, en canvi, no ens podem desempallegar del dolor com qui s’espolsa
les engrunes d’un passat que ens fa nosa.
M’havia posat les
sabates de princesa que repicaven per l’empedrat del barri vell com si fossin campanes que tocaven les
dotze per a una Ventafocs que encara no era a casa. M’agradava més pensar que
era la princesa de les pedres. M’havia quedat l’última al despatx somiant
línies de futur. El meu pare sempre deia que els arquitectes no només dibuixàvem
sinó que construíem vides. I, en certa manera, m’agradava pensar que tenia raó.
Vaig plegar d’una revolada, com si la Ventafocs tingués pressa per escapar-se
del ball i no ser descoberta. Tots tenim un escut que ens protegeix, una
màscara que ens fa ser més valents o potser també més covards. I jo no n’era
pas cap excepció. S’havia fet tard, massa tard, i de cop vaig començar a tenir
pressa. Quan vaig tancar la porta del carrer, l’espetec va ressonar enmig de la
nit. Em vaig estremir i em vaig apujar el coll de l’abric, perquè és innegable
que la por ens fa tenir més fred. I llavors, la pluja. No duia paraigua i era
tard. Vaig començar a caminar amb aquella música de cascavells que feien els
meus talons. Havia perdut la noció del temps treballant en aquell projecte que m’absorbia
des de feia setmanes i ara corria per arribar a un pis on no m’esperava ningú.
La pluja i les ombres de la nit m’empenyien. Va ser llavors, en aquella cursa frenètica,
quan vaig ser conscient que algú em seguia. És inexplicable pensar que podem
sentir allò que encara no hem vist, però vaig notar que no estava sola. No
calia ni que em girés per comprovar-ho. De fet,
el pànic no em deixava frenar. Tenia por d’entrebancar-me i de caure enmig de
la nit, però aquell dia vaig tenir sort perquè la velocitat estava de part meva.
Quan vaig arribar
a casa, em vaig sentir com un animal ferit. L’amfibi que es movia entre les
ombres de la nit ja no hi era, però jo sabia que em tornaria a perseguir, com
un record persistent que gira implacable en la sínia de la nostra memòria. Vaig
tancar els porticons del balcó i em vaig preparar un cafè ben calent. Tot i que
m’havia canviat de roba de dalt a baix, aquella sensació d’humitat que porta la
pluja no havia desaparegut. Era la por, n’estava segura. Aquella nit m’havia
seguit per primer cop o potser ja feia dies que em seguia? A partir d’ara,
hauria d’estar alerta, com una espia doble, sempre vigilant, vivint dues vides
en comptes d’una, maldant per no fer cap pas en fals. I tot, per no ser
descoberta.
El martelleig de
la pluja repicava contra la ciutat i era com la broca d’un rellotge que marcava
les hores fantasmes d’aquella nit maleïda. Però feia temps que vivia enmig d’una
espera que no s’acabava mai. Tot va començar amb una carta. La tenia guardada al
calaix del menjador, a sota de les estovalles dels diumenges. Era el meu lloc
secret. La carta no duia remitent però estava escrita a mà, com si aquell algú
em volgués demostrar que, malgrat tot, existia. Sabia on vivia perquè primer em
va enviar una carta, després van venir les trucades telefòniques i, finalment,
em va seguir fins a casa. Era com si m’enviés senyals inequívocs que cada cop
era més a prop. I en aquell joc malèfic em sentia desemparada perquè jo era la
bèstia caçada i, en canvi, no sabia res del meu caçador. Ja no recordava quan
feia que formava part de la meva vida com un convidat inesperat i, en aquella
relació que s’havia teixit entre nosaltres, jo havia quedat atrapada com una
presa indefensa a la seva teranyina. Quan trucava per telèfon, no deia res. Només
se sentia un silenci buit i feixuc a l’altre costat de la línia. Potser perquè
les aranyes no parlen. A la carta hi havia escrita una frase que em perseguia.
Fins i tot quan dibuixava els meus projectes i somiava les vides d’altres
persones, em feia pampallugues a la memòria
com un llamp: «Et vull conèixer.» Però per què m’escrivia una carta que
semblava que no tenia sentit? Per què em trucava i no em deia res? Perquè em
seguia fins a casa i no es descobria d’una vegada per totes i posava fi a
aquell tedi insuportable? M’ho havia explicat al final de la carta. «És
perillós perquè no existeixo.» Què devia voler dir amb aquestes paraules? Per
més que rellegís la carta, tot se’m feia incomprensible i la veritat es desmuntava
a cada jugada com en un castell de cartes en construcció. Per sort, els
edificis que jo construïa no es desmuntaven amb cap cop de vent.
La lògica em deia
que el moment de la visita no es faria esperar. La resta només havien estat un
reguitzell de senyals previs, com algú que va marcant un camí que no coneix
només per no perdre’s. Ell havia tardat trenta-tres anys, però m’havia acabat trobant.
No sabíem res l’un de l’altra i seríem dos perfectes desconeguts que es veurien
per primer cop. I és que... com pots reconèixer algú que no has vist mai abans?
En una de les primeres cartes em va fer aquesta pregunta, però com es pot
respondre a un remitent invisible? Com li podia explicar que jo feia trampes? No
sabia com es deia. Segurament el nom que em va dir era inventat, com tota
la seva vida. Ell vivia moltes vides, com si en tingués una de feta a mida per
a cada ocasió.
Signava totes les
cartes amb una C. i pensava en ell com un camaleó, un animal que no fugia mai;
simplement, jugava a desaparèixer. Com un mag que juga amb les il·lusions, ell
també ho feia i per això va viure tantes vides, perquè podia escapar de totes.
Però ell no feia trucs de màgia i aquell joc d’escapisme era més perillós que
real. Jo sabia que existia, però mai no me’n van explicar res. Era com una
butxaca en què calia enfonsar la mà per poder saber què hi havia a dins. I un
cop t’hi havies endinsat, ja era impossible desempallegar-te’n, com si la
butxaca ja formés part de tu. Havia viscut trenta-dos anys sense aquella
butxaca i ara, malgrat tot, se’m feia indispensable. Necessitava ficar-hi la mà
i estirar-la tan avall com fos possible perquè era l’única manera de saber qui
era jo, qui era ell, el meu pare. Ell no sabia que tenia aquella fotografia
esgrogueïda per la daga dels anys a sota de les estovalles dels diumenges. La
meva caixa forta era un tros de roba blanca brodada que havia fet la meva àvia.
Potser per això aquest era l’únic lloc possible on la podia amagar, perquè ella
havia estat la seva mare. I ho havia estat perquè ens va esborrar a tots, també
a ella. I quan una persona deixa d’existir, tothom va enterrant el dolor a poc
a poc però mai els records. Per això jo sempre vaig saber que no era mort; m’ho
deien aquelles fiblades al pit que em venien cada any de cop, a la primavera,
el dia del meu aniversari; i també perquè tothom a casa el va esborrar per sempre
com si no hagués existit mai. No en van deixar ni rastre. Fins que vaig trobar aquella
fotografia dels anys de la felicitat, quan tots eren joves i jo encara no havia
nascut. Quan ell encara no jugava a escapar-se i podia sortir a les fotografies.
Quan encara existia i era feliç. Hi sortia rient i envoltava la meva àvia amb
el braç mentre amb l’altre aguantava una cigarreta. El meu pare tenia els cabells
arrissats i duia bigoti. I fumava. Era
l’únic que sabia que era cert perquè les fotografies no diuen mentides. Si més
no, les imatges del passat del camaleó abans que ho fos. Era l’única que tenia,
l’única que em servia per aferrar-me a la meva vida. Quan la vaig trobar, la
vaig amagar de seguida i no ho vaig dir a ningú. Vaig callar aquell secret
perquè sempre havia sabut que ho era. Vaig créixer filla del silenci i ara
aquella fotografia em tornaria les paraules que m’havien robat. El camaleó em
buscava i pressentia que cada cop era més prop. Trenta-tres
anys eren un grapat d’hores mortes desenterrant un pare que no era mort i, per
fi, havia arribat el moment. Ara, ell s’havia atrevit a desafiar el joc que
algú s’havia inventat i havia decidit recuperar el seu passat. Però, per què
ara? Potser perquè ell ho sabia tot de mi, perquè jo també podia arribar a ser
una professional en l’art d’escapar-se. Ho duia a la sang i ell m’ho ensenyaria
tot. M’havia buscat per continuar el camí i, aquest cop, fer-lo junts.
I llavors, mentre
tot el pes de la meva identitat s’abraonava sobre meu, va sonar el timbre.
