diumenge, 28 de juny de 2015

Red Moon


Fa un parell d'anys, em van preseleccionar aquest relat per al Premi Núvol de Contes. Tanco els ulls i em sembla que torno a Lisboa, l'única ciutat en què podia existir la lluna vermella...  

Es deia Red Moon. Només era una carta, però qui sap quants gargots no hauria fet abans en un tros de paper intentant endreçar un monstre per convertir-lo en poesia. El sobre estava rebregat, com si cada arruga fos el llenguatge imperceptible d’un codi anònim que calia desxifrar. La carta era breu, escrita a mà, potser perquè aquesta era l’única manera d’entrar a la meva vida, com un riu de tinta que es desbordava en una espiral de camins i que inundava el món des de la finestra estant. Com si en qualsevol moment hagués d’obrir els porticons de la finestra i descobrir que anava a la deriva i que ja no hi havia res que em lligués a la riba. Una casa que avançava riu avall, com un cavall desbocat que fugia de si mateix.

     No sé pas si es poden demanar favors a la gent que encara has de conèixer. Algú amb qui t’uneix alguna cosa invisible més enllà de la ciutat que us gronxa els pensaments. Cada cop que hi pensava somreia, només perquè lluna vermella em feia gràcia. Enmig de l’efervescència i el caos m’havia acabat trobant, entre tota la immensitat que es movia com un eixam. Feia anys que no escrivia cap carta, que no en llegia cap. I ara em desafiava tenir-ne una al davant, amb aquella lletra gastada i anònima. Potser perquè tots ens construïm un món a mida, un paraigua per a l’aixopluc dels temps.

     A dins del sobre hi havia una carta, quatre ratlles que parlaven d’un món que potser era la porta dels que s’escapaven, com Red Moon. Un home que es va haver d’inventar ser algú altre entre tota una ciutat que cremava. Era gairebé impossible de veure però a dins hi havia un acrònim. Un missatge que s’amagava entre les paraules d’un desconegut, com si l’impacte dels mots l’hagués empès a emmascarar-se sota aquell escut de lletres. Em citava en una placeta sota l’ombra d’un desmai. Ell duria una rosella a la solapa de la jaqueta. Una flor vermella, fràgil. Trista perquè era filla dels marges, aferrada als límits que la protegien. Era la flor preferida de la meva mare perquè sempre deia que era la flor de les il·lusions; quan les arrencaves també es marcien a l’instant, igual que les roselles.

     Així doncs, el poeta d’acrònims vindria amb una flor morta i quan el veiés li preguntaria si era Red Moon. Em duria a prendre cafè en un lloc que no coneixia i m’explicaria que havia conegut algú anys enrere, quan ell tenia un altre nom i era una altra persona. Li havia costat trobar-me perquè Lisboa era una ciutat laberíntica, fins i tot onírica. Que no oferia treves als que s’esmunyien entre els carrers empedrats que bategaven d’història. Que cantava un fado trist de nostàlgia, com el plor per una rosella esbardellada. Em va perdre la pista perquè vaig trigar vint anys a tornar. Vint anys sense poder agafar el tramvia que passava per aquell carrer en què les parets es podien tocar amb el gest valent de treure el braç per la finestra. Vint anys amb l’embolcall intacte de la saudade que sempre sortia a les cançons. Fins que vaig rebre la carta, fins que ell em va trobar i vaig recordar les últimes paraules de la mare que encara suren en la meva memòria com dos nenúfars. Red Moon. Només dues paraules i les va dir en anglès.

    Finalment, vaig veure algú que s’acostava.

diumenge, 21 de juny de 2015

La mà de Tísner

La senyoreta de català va ser la primera que em va donar la mà. Vam saltar juntes i, des de llavors, que no he parat d'escriure. Com qui bufa ben fort perquè s'esperruquin els pètals d'una dent de lleó i volin enllà, ella va inflar els meus somnis i els va llançar al buit perquè els pogués perseguir. Jo només hi vaig posar les paraules. Tot va començar a setè d'EGB.

Vaig guanyar el primer premi literari en què la senyoreta em va presentar. La cerimònia d'entrega es feia al pati dels Tarongers de la Generalitat de Catalunya, un lloc que sempre serà especial dins del calaix de la meva memòria. Els meus pares, emocionats. Jo, nerviosa. Tot just havia acabat el curs, només em quedava un any d'escola i em donaven un premi a l'edifici més important del meu país. Per més que els records s'esborrin i es difuminin amb el pas del temps, aquest m'ha quedat intacte perquè el tinc gravat a la retina com un dia màgic. Fins i tot en recordo els colors, la imatge cinematogràfica de mi mateixa recorrent el llarg passadís un cop pronunciaren el meu nom i la pel·lícula que continuava filmant les escenes d'un dia que sempre m'acompanya. Jordi Sarsanedas em va entregar el diploma i els obsequis, que pesaven molt, i em va donar la mà. Vaig desfer el camí pel mateix passadís amb l'emoció que em cremava a les galtes i amb el cor convertit en una màquina de vapor que anava a tot drap. Abans de marxar, però, vaig conèixer una persona que em fascinava. Era ell, Tísner, l'home de la mirada única. Em va felicitar pel premi; ell també n'havia guanyat un quan era petit. I em va animar a escriure. Potser va ser pel tacte de la mà de l'escriptor, forta i gruixuda, càlida i ferma, com si aquella encaixada hagués tocat la corda més sensible del meu instrument i m'hagués fet vibrar tota jo. Vaig decidir retallar el record d'aquell dia per dur-lo sempre més a la butxaca dels meus pensaments. I el trec de tant en tant com si fos un cromo de luxe per admirar el meu tresor. Però aquest és dels que no es bescanvien ni es venen al millor postor perquè és un moment únic, un d'aquells instants en què el simple tacte d'una mà va canviar la meva vida en un segon. 


divendres, 12 de juny de 2015

Al meu soldat

He guanyat el XXII Concurs de cartes d'amor 2015 de l'Ajuntament de Calafell. Al meu soldat és un homenatge a dues estrelles de la meva família que no vaig conèixer, la Margarida i en Jaume. Ells em van deixar un fanalet perquè no s'apagués la llum de la història dels promesos de guerra que la meva mare m'havia explicat tantes vegades. Ella el va esperar sempre, però ell no va tornar mai a casa. És el record de dues persones valentes que s'estimaven i m'emociona saber que, almenys gràcies a un grapat de paraules, aquell amor s'ha acabat salvant de l'oblit. 

Al meu soldat,
T'escric una altra carta tenyida de por perquè, cada cop que em poso davant del paper, ho faig amb la incertesa de saber si mai arribaràs a llegir totes aquestes lletres que he aconseguit aplegar amb tant d’esforç. He dibuixat els meus somnis en aquestes cartes i ho he fet amb la traça d’una modista, com si el llapis fos l’agulla dels meus pensaments i el paper, el fil conductor de la nostra història. Em vas agafar la mà per primer cop un dia d’hivern, te’n recordes? Començaven a caure flocs de neu que ens esquitxaven la cara i guardo aquell instant en la memòria com si fos una fotografia, un retall de la nostra felicitat. Com tots els que tenim a sobre la taula del treballador i que les senyores vénen a triar per fer-se’n vestits. Però aquest només és meu.
     Saps què? M’he començat a fer un vestit blau de piquets per a quan vingui l’estiu i se’n vagi aquesta fred maleïda que ens fa viure amagats enmig de tanta guerra… Però, de debò que els colors ens tornaran la felicitat? Aprofitaré les nits per cosir, ja que fa molt de temps que he deixat de dormir i, potser, entre puntada i puntada, podré somiar desperta i fer veure que tot continua igual, que res no ha canviat i que aviat ens casarem. De dia, em toca anar al taller a cosir estrelles als uniformes dels soldats. És curiós, oi? Em passo les hores tocant les estrelles mentre que tu les deus veure totes dormint al ras. I cada cop que n’acabo de cosir una, penso que és per a tu, encara que sigui mentida, perquè les mentides m’ajuden a viure. No sóc una dona de guerra, però m’ha tocat ser la dona d’un soldat i ho assumeixo perquè a casa m’han ensenyat a ser valenta. El meu pare es va morir quan jo era petita, però ell sempre deia que la vida és actitud. És una de les poques coses que en recordo perquè quan es va morir jo tenia vuit anys. Era un home de lleis que no hauria acceptat aquesta guerra ni cap altra, però que l’hauria combatut amb la mateixa fermesa que tu, Jaume. Per això t’estimo, perquè ets l’home que volies ser i te’n vas anar amb la fe als ulls. Envejo les meves germanes perquè totes dues els tenen de color blau. Em perdo en els de la Maria i els de la Carme m’atrapen i, en canvi, et vas enamorar de mi, l’única germana que els té marrons. La meva mare diu que això són ximpleries. Ella també té la mirada blava, però la seva és trista, d’una vida massa viscuda. Potser per això em diu que els meus ulls són especials perquè no li recorden el blau de la seva pena.
     Som una família de dones, però tu ets l’únic soldat que esperem. El cor em batega desbocat cada cop que truquen al timbre de casa o que arriba el carter amb el correu. Torna aviat, Jaume, perquè ja no sé quant de temps podré continuar cosint estrelles per a altres soldats. Però, sobretot, torna, perquè ets el far que em fa llum cada nit quan tot s’apaga. I quan el silenci em fa mal, ets la veu que em parla i que m’envia l’aire que em falta per respirar. 
     No et rendeixis, que aviat tot s’acabarà. Mentrestant, vaig guardant tots els retalls de roba que puc i que ningú no trobarà a faltar al taller. I quan tornis, apedaçarem junts aquesta vida que ens han estripat.



 T’estimo,

Margarida



dimecres, 10 de juny de 2015

Fanalets salvatges

Em dic Marta. Cada dia estripo els meus pensaments i els caragolo com si fossin boletes de paper que jugo a llançar a l'horitzó. M'agrada trepitjar les fulles seques a la tardor i veure volar els estornells en un estol de cal·ligrafia salvatge. Romàntica de les paraules però també esclava de la llibertat del silenci. Sóc una caçadora de somnis que dorm poc i, quan es fa fosc, sempre encenc un fanalet blau perquè em deixi veure les estrelles que il·luminen el meu viatge.