dilluns, 27 de juliol de 2015

Modiano

Patrick Modiano no és italià. Jo tampoc. Ell és francès. Jo sóc catalana: països veïns. Ell té un cognom italià. Jo també i tots dos tenim guardat aquest trosset de pàtria al cofre secret de la nostra identitat. Ell és Nobel; jo, en canvi, més aviat novella. El vaig descobrir fa molts anys, quan només era un escriptor enmig de la multitud, una ombra que es projectava pel carrer de les botigues fosques i en el cafè de la joventut perduda. En un París que m'embriagava a cada pàgina. I me'n vaig enamorar perquè admirava com era capaç de pintar la ciutat amb paraules, de dibuixar-ne les olors i les emocions. Vaig pensar que feia literatura màgica, com si m'hagués inventat un nou gènere literari només per a ell. I ell era l'escriptor que jo volia ser, en qui em volia convertir. Des de llavors, m'he afanyat a llegir-lo, a buscar-ne tots els títols en català. Avui, per fi, tinc l'últim i els dits ja em cremen com una ratlla de foc a l'horitzó. Cada cop que començo un llibre de Modiano és com si, en el fons, només fos un etern retorn cap a un món en què la protagonista sempre és la mateixa ciutat, immortalitzada en un homenatge de tinta constant. I mentre el mestre esculpeix la seva ciutat amb paraules, jo somio la meva. El que la literatura ha unit, que no ho separi l'home.

dissabte, 25 de juliol de 2015

La nit del camaleó

  
Cada cop que llegeixo aquest relat, sento la fressa d'uns passos que podrien ser els meus. Són del camaleó que tots duem amagat a dins, pintat del color invisible de la identitat. I gràcies a una nit com aquesta, vaig quedar finalista del Premi Carme Lafay.

Aquell dia plovia. Recordo que era dimarts perquè aquelles hores se’m van clavar a la memòria com si fossin espines. I encara les duc a dins perquè quan les ferides cicatritzen se’ns arrapen a la pell com si fossin les arrels d’una flor morta. Un rèquiem que podem resseguir amb els dits, una línia que s’enfonsa i queda gravada a la nostra anatomia. És curiós com els somnis se’ns escapen com el vol fugaç d’una papallona i, en canvi, no ens podem desempallegar del dolor com qui s’espolsa les engrunes d’un passat que ens fa nosa.


M’havia posat les sabates de princesa que repicaven per l’empedrat del barri  vell com si fossin campanes que tocaven les dotze per a una Ventafocs que encara no era a casa. M’agradava més pensar que era la princesa de les pedres. M’havia quedat l’última al despatx somiant línies de futur. El meu pare sempre deia que els arquitectes no només dibuixàvem sinó que construíem vides. I, en certa manera, m’agradava pensar que tenia raó. Vaig plegar d’una revolada, com si la Ventafocs tingués pressa per escapar-se del ball i no ser descoberta. Tots tenim un escut que ens protegeix, una màscara que ens fa ser més valents o potser també més covards. I jo no n’era pas cap excepció. S’havia fet tard, massa tard, i de cop vaig començar a tenir pressa. Quan vaig tancar la porta del carrer, l’espetec va ressonar enmig de la nit. Em vaig estremir i em vaig apujar el coll de l’abric, perquè és innegable que la por ens fa tenir més fred. I llavors, la pluja. No duia paraigua i era tard. Vaig començar a caminar amb aquella música de cascavells que feien els meus talons. Havia perdut la noció del temps treballant en aquell projecte que m’absorbia des de feia setmanes i ara corria per arribar a un pis on no m’esperava ningú. La pluja i les ombres de la nit m’empenyien. Va ser llavors, en aquella cursa frenètica, quan vaig ser conscient que algú em seguia. És inexplicable pensar que podem sentir allò que encara no hem vist, però vaig notar que no estava sola. No calia ni que em girés per comprovar-ho. De fet, el pànic no em deixava frenar. Tenia por d’entrebancar-me i de caure enmig de la nit, però aquell dia vaig tenir sort perquè la velocitat estava de part meva.


Quan vaig arribar a casa, em vaig sentir com un animal ferit. L’amfibi que es movia entre les ombres de la nit ja no hi era, però jo sabia que em tornaria a perseguir, com un record persistent que gira implacable en la sínia de la nostra memòria. Vaig tancar els porticons del balcó i em vaig preparar un cafè ben calent. Tot i que m’havia canviat de roba de dalt a baix, aquella sensació d’humitat que porta la pluja no havia desaparegut. Era la por, n’estava segura. Aquella nit m’havia seguit per primer cop o potser ja feia dies que em seguia? A partir d’ara, hauria d’estar alerta, com una espia doble, sempre vigilant, vivint dues vides en comptes d’una, maldant per no fer cap pas en fals. I tot, per no ser descoberta.


El martelleig de la pluja repicava contra la ciutat i era com la broca d’un rellotge que marcava les hores fantasmes d’aquella nit maleïda. Però feia temps que vivia enmig d’una espera que no s’acabava mai. Tot va començar amb una carta. La tenia guardada al calaix del menjador, a sota de les estovalles dels diumenges. Era el meu lloc secret. La carta no duia remitent però estava escrita a mà, com si aquell algú em volgués demostrar que, malgrat tot, existia. Sabia on vivia perquè primer em va enviar una carta, després van venir les trucades telefòniques i, finalment, em va seguir fins a casa. Era com si m’enviés senyals inequívocs que cada cop era més a prop. I en aquell joc malèfic em sentia desemparada perquè jo era la bèstia caçada i, en canvi, no sabia res del meu caçador. Ja no recordava quan feia que formava part de la meva vida com un convidat inesperat i, en aquella relació que s’havia teixit entre nosaltres, jo havia quedat atrapada com una presa indefensa a la seva teranyina. Quan trucava per telèfon, no deia res. Només se sentia un silenci buit i feixuc a l’altre costat de la línia. Potser perquè les aranyes no parlen. A la carta hi havia escrita una frase que em perseguia. Fins i tot quan dibuixava els meus projectes i somiava les vides d’altres persones, em feia pampallugues a la memòria com un llamp: «Et vull conèixer.» Però per què m’escrivia una carta que semblava que no tenia sentit? Per què em trucava i no em deia res? Perquè em seguia fins a casa i no es descobria d’una vegada per totes i posava fi a aquell tedi insuportable? M’ho havia explicat al final de la carta. «És perillós perquè no existeixo.» Què devia voler dir amb aquestes paraules? Per més que rellegís la carta, tot se’m feia incomprensible i la veritat es desmuntava a cada jugada com en un castell de cartes en construcció. Per sort, els edificis que jo construïa no es desmuntaven amb cap cop de vent.


La lògica em deia que el moment de la visita no es faria esperar. La resta només havien estat un reguitzell de senyals previs, com algú que va marcant un camí que no coneix només per no perdre’s. Ell havia tardat trenta-tres anys, però m’havia acabat trobant. No sabíem res l’un de l’altra i seríem dos perfectes desconeguts que es veurien per primer cop. I és que... com pots reconèixer algú que no has vist mai abans? En una de les primeres cartes em va fer aquesta pregunta, però com es pot respondre a un remitent invisible? Com li podia explicar que jo feia trampes? No sabia com es deia. Segurament el nom que em va dir era inventat, com tota la seva vida. Ell vivia moltes vides, com si en tingués una de feta a mida per a cada ocasió.


Signava totes les cartes amb una C. i pensava en ell com un camaleó, un animal que no fugia mai; simplement, jugava a desaparèixer. Com un mag que juga amb les il·lusions, ell també ho feia i per això va viure tantes vides, perquè podia escapar de totes. Però ell no feia trucs de màgia i aquell joc d’escapisme era més perillós que real. Jo sabia que existia, però mai no me’n van explicar res. Era com una butxaca en què calia enfonsar la mà per poder saber què hi havia a dins. I un cop t’hi havies endinsat, ja era impossible desempallegar-te’n, com si la butxaca ja formés part de tu. Havia viscut trenta-dos anys sense aquella butxaca i ara, malgrat tot, se’m feia indispensable. Necessitava ficar-hi la mà i estirar-la tan avall com fos possible perquè era l’única manera de saber qui era jo, qui era ell, el meu pare. Ell no sabia que tenia aquella fotografia esgrogueïda per la daga dels anys a sota de les estovalles dels diumenges. La meva caixa forta era un tros de roba blanca brodada que havia fet la meva àvia. Potser per això aquest era l’únic lloc possible on la podia amagar, perquè ella havia estat la seva mare. I ho havia estat perquè ens va esborrar a tots, també a ella. I quan una persona deixa d’existir, tothom va enterrant el dolor a poc a poc però mai els records. Per això jo sempre vaig saber que no era mort; m’ho deien aquelles fiblades al pit que em venien cada any de cop, a la primavera, el dia del meu aniversari; i també perquè tothom a casa el va esborrar per sempre com si no hagués existit mai. No en van deixar ni rastre. Fins que vaig trobar aquella fotografia dels anys de la felicitat, quan tots eren joves i jo encara no havia nascut. Quan ell encara no jugava a escapar-se i podia sortir a les fotografies. Quan encara existia i era feliç. Hi sortia rient i envoltava la meva àvia amb el braç mentre amb l’altre aguantava una cigarreta. El meu pare tenia els cabells arrissats i duia bigoti. I fumava. Era l’únic que sabia que era cert perquè les fotografies no diuen mentides. Si més no, les imatges del passat del camaleó abans que ho fos. Era l’única que tenia, l’única que em servia per aferrar-me a la meva vida. Quan la vaig trobar, la vaig amagar de seguida i no ho vaig dir a ningú. Vaig callar aquell secret perquè sempre havia sabut que ho era. Vaig créixer filla del silenci i ara aquella fotografia em tornaria les paraules que m’havien robat. El camaleó em buscava i pressentia que cada cop era més   prop. Trenta-tres anys eren un grapat d’hores mortes desenterrant un pare que no era mort i, per fi, havia arribat el moment. Ara, ell s’havia atrevit a desafiar el joc que algú s’havia inventat i havia decidit recuperar el seu passat. Però, per què ara? Potser perquè ell ho sabia tot de mi, perquè jo també podia arribar a ser una professional en l’art d’escapar-se. Ho duia a la sang i ell m’ho ensenyaria tot. M’havia buscat per continuar el camí i, aquest cop, fer-lo junts.


I llavors, mentre tot el pes de la meva identitat s’abraonava sobre meu, va sonar el timbre.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Aldo


Acabo el dia amb una sorpresa ben dolça... Aldo és un relat curt, un nom de persona, una història que vaig construir per a Relats en Català i que avui el blog amic de La bona confitura també ha decidit compartir i exposar a la seva vitrina de llaminadures literàries. Moltes gràcies, Jordi! :)



Cada dia pujava les escales fins al quart pis en un exercici mecànic, sempre idèntic, amb els mateixos escalons que s’obrien davant seu com si fossin les tecles gastades d’un piano que n’havien sentit de tots colors. Es ficava la mà a la butxaca i n’escorcollava cada racó fins que en treia un manyoc de claus i n’entaforava una al pany, que girava amb un xerric estrident i, finalment, obria la porta. Ell no se n’adonava però, quan tot tendeix a repetir-se, la realitat es confón i es difumina...
Es deia Aldo, igual que el seu pare, que el seu avi, un nom que l’entortolligava a la nissaga familiar i que el feia presoner, que el condemnava a perpetuar-se, com si aquell fos el destí dels homes de la seva família. I, tanmateix, creia que era un nom bonic. Li agradava el so d’aquelles quatre lletres juntes. Últimament, es dedicava a recitar-les en veu alta, potser perquè era la manera de fer que fossin reals, com si es pogués insuflar vida a les paraules en una mena de boca a mot. Era una manera d’empènyer l’existència, com qui fa rodolar la càrrega feixuga dels problemes i les preocupacions. I, així, cada dia l’Aldo jugava a fer enlairar les lletres del seu nom, com qui tira els daus de la sort fins que surt el número desitjat, i llavors les recollia i les apedaçava, com si es tractés de cosir un parell de mitjons o de planxar una camisa. De vegades, es mirava al mirall només per dir aquelles quatre lletres amb més convicció, per projectar-hi tota la força de la seva identitat, però no trobava mai respostes, si és que hi havia preguntes per fer. Els miralls no parlen. I els morts... Tampoc.