dimarts, 27 d’octubre de 2015

Sopa de pa

Avui és un dia gris, una bombolla d'emocions a punt d'explotar, una data que sempre em recorda qui sóc. El meu avi se'n va anar la nit del meu aniversari, mentre tots dormíem, i l'endemà, quan va sonar el telèfon a primera hora del matí, units pel fil del calendari, ho vaig saber abans que ningú. S'havia esperat que fos de nit per marxar de puntetes, sense fer fressa, perquè ell era un home d'acció. El recordo callat, però també rient, jugant al treballador, tirant-nos boles de neu a la Devesa, comprant-nos mantecados i sent l'avi que qualsevol hauria somiat tenir. El meu únic avi, la persona que m'ha pintat mitja vida de colors. Em deia Marteta, l'única persona que feia servir aquest nom perquè a casa me'n diuen d'altres. I aquest nom només era seu. Encara ens estimem perquè jo sé que em mira des del cel. L'estrella de la meva àvia es va apagar abans, però estic segura que el meu avi es va cosir una manta per al viatge i hi va brodar la seva estrella perquè la baba era una modista amb els dits d'or i les mans de plata. Cada nit m'abrigo amb aquesta manta invisible i m'imagino que les estrelles brillen per a mi, en una melodia de llum que m'escalfa els records. Aquells sopars al voltant de la taula rodona de la saleta menjant sopa de pa, amb aquella olor i aquell gust que no m'agradaven gens. I ara que no puc menjar aquesta sopa que feia l'avi, però, tinc la imatge d'aquells vespres clavada per sempre a la paret de la galeria dels records. 

I, en un dia com avui, només se m'acut somriure i dir gràcies.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Pell de guepard

Hi ha pells de préssec, de paper d'estrassa, fins i tot d'elefant. La meva és de guepard. És el mamífer terrestre més ràpid, però jo només n'he heretat la pell. Com un embolcall màgic, m'hi abrigo cada nit quan la sabana urbana somia. És la meva cova d'Alí Babà, l'amagatall dels secrets més íntims que duc gravats a la pell, en cada línia de la mà, en cada piga, en cada taca que m'ha pintat el guepard, en cada ratlla que escric. Perquè tots tenim una ànima que ens sotja, un univers que ens abraça o en el qual ens capbussem. La meva té cos de felí però fa olor de mar. I de fusta. I de xocolata. 

La pluja només mulla les taques del guepard, però no les pot esborrar (proverbi àkan).

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Carrer Quimera, número 20

El cremallera del temps sempre s'encalla com una joguina cruel. És un tren fet del metall dels dies, amb un engranatge de minuts i segons que es converteixen en hores i mesos fins que els anys es multipliquen per infinit en el calendari etern de les vies que serpentegen entre les estacions de la nostra memòria. Jo no sóc d'aquest segle perquè somio en blanc i negre. Perquè m'agraden les pel·lícules mudes, quan la música i el silenci eren les estrelles brillants de la pantalla. I m'agradaria haver viscut a dins de la bombolla màgica dels feliços anys vint, quan el món encara no s'havia començat a esquerdar. Quan tot estava per descobrir. I ara tanco els ulls, en un viatge a través d'una espiral impossible, i m'imagino a la meva ciutat, amb la meva vida, però al carrer Quimera, número 20.

Si mai us perdeu pel mapa de la utopia, busqueu-me en aquesta adreça.