El cremallera del temps sempre s'encalla com una joguina cruel. És un tren fet del metall dels dies, amb un engranatge de minuts i segons que es converteixen en hores i mesos fins que els anys es multipliquen per infinit en el calendari etern de les vies que serpentegen entre les estacions de la nostra memòria. Jo no sóc d'aquest segle perquè somio en blanc i negre. Perquè m'agraden les pel·lícules mudes, quan la música i el silenci eren les estrelles brillants de la pantalla. I m'agradaria haver viscut a dins de la bombolla màgica dels feliços anys vint, quan el món encara no s'havia començat a esquerdar. Quan tot estava per descobrir. I ara tanco els ulls, en un viatge a través d'una espiral impossible, i m'imagino a la meva ciutat, amb la meva vida, però al carrer Quimera, número 20.
Si mai us perdeu pel mapa de la utopia, busqueu-me en aquesta adreça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada