divendres, 23 de desembre de 2016

Nadal

Quan era petita, Nadal no era només un dia, unes vacances d'hivern, una paraula que feia festa, una festa en una paraula. Us confessaré un secret. Em diverteixo jugant a girar les lletres. Així, de cop, Nadal es converteix en landa, un lloc cobert de mates que trobem recollit al diccionari. A mi no m'han agradat mai els números. De vegades, encara compto amb els dits, però les paraules, en canvi, em tornen boja. Hi jugo tothora com qui fa malabars amb l'abecedari i em fan companyia perquè mai no s'esborren. Avui, però, aquella tinta indeleble sembla que ja no ho és tant i ara tot es fon sota el pes del progrés. És una allau que ha escombrat els boscos de l'ànima. Jo aquests dies estic trista quan respiro. Ens hem acostumat a tenir-ho tot, a voler-ho tot i, segurament, això ens ha fet perdre en la immensitat del no-res. Quan passejo pels carrers i veig els llumets de colors i la gent carregada de bosses, m'envaeix una onada de fred. Semblem autòmates, simples obrers de la fàbrica d'estripar regals. Jo només vull caminar i sentir la màgia de les persones que caminen amb mi. Sense solidaritat encoberta. Sense consumisme hipòcrita. No és impossible. Amb una mà intento atrapar un grapat d'il·lusions que volen lliures. A l'altra, hi guardo l'esperança, a dins del puny tancat, perquè no s'escapi.





divendres, 23 de setembre de 2016

Sangtraïts

Són petits oceans d'un color indefinit entre el blau, el negre i el morat que em surten a les ungles dels peus. També em fan pensar en un grup de música. La meva generació va néixer amb els cassets i a l'institut la diversitat no anava més enllà de si eres més de Sau, Sopa de Cabra o Sangtraït, i de si anaves a l'esplai o al cau. Jo anava a l'esplai i m'agradava Sangtraït. De fet, va ser el segon casset que vaig tenir perquè el primer era de Queen. I el tercer, de Lluís Llach. Una combinació especial perquè la vida és una amanida i la meva té molts colors diferents. Ara, però, només em queden els sangtraïts a les ungles, cicatrius temporals que s'arraconen amb el temps i que tornen com l'abraçada de les onades del mar. Jo en tinc molt sovint perquè sóc de pell atòpica, com la princesa i el pèsol. Ho reconec, sóc una somiatruites i m'agrada ser la princesa del meu conte. Els sangtraïts, però, només apareixen quan uns homenets em trepitgen. De vegades, jugant; d'altres, a posta; i quasi sempre, per descuit. Els seus peuets cada cop són més grossos, però els meus nebots són els únics que tenen llicència per trepitjar-me. I cada cop que em miro els sangtraïts penso que l'amor és immens, una taca d'oceà que m'inunda i em navega per dins com si jo fos una curculla foradada. Al meu conte no hi ha vaixells pirates ni sirenes. Això sí, de vegades, hi sona Sangtraït de fons. 

dissabte, 13 d’agost de 2016

Jo també sóc olímpica

Cada quatre anys viatjo fins a un país anomenat Olímpia. És una tradició que arrossego des de petita, com una cicatriu que duc gravada a la pell. La meva, però, és més profunda. Tot va començar l'any en què Barcelona va ser la capital del món i jo també m'ho vaig mirar embadalida, enganxada a la finestra d'uns jocs que ens van semblar més catalans que mai. Me'n recordo com si fos ahir perquè aquell any també em va canviar la vida. O me la va tornar. L'únic que sé és que aquell estiu no vaig estar sola. No podia sortir a jugar ni anar de colònies, però em vaig aferrar al present perquè tenia fe. La mateixa fe del reguitzell d'atletes i d'esportistes que no em cansava de mirar. Era com si a través d'ells jo també pogués córrer, nedar, saltar... i somiar. Em van ensenyar l'assignatura de l'esforç i escarxofada al sofà, esperant el futur, els vaig començar a admirar. Aquells jocs van coincidir en l'espai i el temps com una estrella que va brillar per a mi. I va ser llavors quan vaig aprendre que la vida només és esforç i il·lusió.

diumenge, 7 d’agost de 2016

Pa amb mantega i xocolata

Avui m'ha vingut al cap l'olor de pa amb mantega i xocolata. Era l'esmorzar dels diumenges quan era petita. Un luxe que esperava tota la setmana i que la meva mare sempre em preparava, com si fos un esmorzar de mudar per celebrar que era festa. Ara ja no puc menjar mantega ni tampoc pa. Només em queden la xocolata negra i els records d'aquells diumenges quan era feliç amb tan poca cosa. Tanco els ulls i encara en recordo el gust perquè tinc la memòria farcida d'olors, com la del cotxe blanc de l'avi, amb els seients de color beix. A l'estiu, el tenia aparcat al pati de Palamós i sempre ens hi deixava pujar per jugar a fer viatges impossibles amb un cotxe que no es movia. I malgrat els anys, aquella olor sempre m'acompanya, com una bufanda del passat. Destenyida i gastada però encara m'abriga. Em fa il·lusió perquè de vegades hi penso i m'emociona saber que duc aquest record enganxat a la pell, com si el cinturó de seguretat del seient del conductor encara m'aferrés al passat. A l'avi. El passat és una maleta profunda on anem entaforant la roba vella. Com la que hi havia guardada a les golfes de ca la Mariona, quan érem unes nenes i jugàvem a disfressar-nos. Cada cop que hi passo per davant, no hi veig un casalot abandonat sinó el castell on somiàvem, només a la tarda, i on les galetes tenien forma de margarida. El passat és un grapat de cendra però el meu encara crema. El present és avui, una paraula que m'imagino blava. I el futur és una finestra a l'horitzó.  

divendres, 22 de juliol de 2016

El llac dels cignes

De petita, no volia ser ballarina. Ara tampoc. Tanmateix, em fascina com es posen de puntetes. Semblen cignes a punt d'alçar el vol, a mig camí entre un joc d'equilibri i una oda a la bellesa. Però sobre l'escenari no tenen ales ni plomes, només la lleugeresa d'un moviment eteri gairebé perfecte que fa que tot sembli senzill.  

Jo només escric i jugo amb les paraules, però el Ballet de Moscou ens convida a un viatge en forma d'història. I cada capítol és com una vinyeta de l'auca, perquè la música i la dansa són el vaixell que serpenteja entre els camins d'un conte sense lletres ni accents. I aquest és el valor infinit de la nit d'ahir i de tantes, perquè no calen idiomes ni pàtries per navegar per la cultura.   

divendres, 8 de juliol de 2016

Clavicèmbal per a principiants

Em confesso culpable. M'agraden els concerts de clavicèmbal. No havia vist mai aquest instrument de prop ni tampoc de lluny, però ha estat amor a primera vista. La sonoritat antiga de les cordes pulsades com si fossin un estol d'arpes o de violins fent niu en la capsa de ressonància de la posteritat m'ha fet perdre la noció del temps. No sé si és per la solemnitat de la partitura o pel virtuosisme del concertista, però he viatjat en somnis en un estat de mi mateixa on només pot accedir la música. Tancat amb pany i forrellat, només s'obre quan toquen els primers acords i és llavors quan gira la clau, gruixuda i antiga, rovellada per la memòria, oblidada en un país secret del cos que només desterrem quan sona la música. Potser perquè nosaltres també som un instrument i estem fets de milions de cordes o de tecles invisibles que s'activen amb el frec d'una pestanya o el petó d'una papallona. I jo, simplement, com una oreneta perduda que torna a casa, alço el vol i m'imagino ballant amb Mozart en un palau d'un altre segle mentre la música de Bach encara navega per tots els racons del meu cos. Tanmateix no sóc culpable de res perquè ja ho deia un altre mestre de cordes fetes de tinta i de carbó. No era músic, però les paraules són com els acords d'una sonata: "Sigues tu mateix. Els altres llocs estan ocupats". Paraula de Wilde. 

dilluns, 2 de maig de 2016

Ralet, ralet

Quan era petita, la baba m'obria la maneta i amb el seu dit gruixut hi dibuixava rodonetes que em feien pessigolles. Jo sempre xisclava de tant de riure i és que la felicitat és així de barata. Ralet, ralet, pica dineret! Ens entreteníem amb aquesta cançoneta i no necessitàvem res més perquè els ralets eren de mentida. Era molt divertit jugar a aquest joc amb ella perquè no tenia pessigolles. En canvi, el meu avi sempre parava la mà amb por. Encara recordo com reia, igual que jo. Per això no li agradava jugar a picar dineret perquè tots dos tenim la mateixa pell. Ell trobava els dinerets pel carrer i sempre tornava a casa amb alguna moneda. Em fa il·lusió poder dir que jo també. Tinc les seves pessigolles, però també n'he heretat el costum de trobar petits tresors. Brillen i només t'has d'ajupir per collir-los. I quan tanco el puny perquè no s'escapin, sento el poder de la memòria a sobre la pell.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Diumenge de Gaires

No és cap secret que Espriu és el meu poeta de capçalera. Me'n vaig enamorar amb La pell de brau, un llibre familiar que he heretat de la biblioteca de la meva bestia. I no confoguem el mot perquè no duu accent, si us plau. Jo li deia tieta Maria perquè era la germana de la baba i ella era una peça més de l'engranatge familiar. Indispensable. Volia ser mestra. Estudiar, llegir, aprendre... però la vida li va ensenyar la lliçó més difícil. Seria modista i és així com va haver d'endreçar els somnis a la caixalera dels retalls i dels rodets de fil. Només li quedaven els llibres que s'anava comprant amb el jornal. Els únics amics entre tanta guerra i tantes llàgrimes. Ella també llegia Espriu i, des que el vaig descobrir, jo també l'he seguit admirant lletra a lletra. Però no ho he fet pas pensant en un sentit de país que molts defensen perquè, per mi, la pàtria són els mots que, entre tots, ens encarreguem de destruir i dinamitar cada dia en una lluita incansable i fins i tot diria que sorda i constant, amb el permís d'en Raimon. El poeta deia que salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, però en aquests moments em fa l'efecte de viure en un món de trinxeraires. I mentre n'hi ha que fem equilibris per caçar paraules enmig de tanta contaminació gramatical, la resta sembla que jugui a botxes o a bitlles o a qualsevol joc devastador contra el nostre patrimoni. Ja no es tracta de salvar els boscos ni els oceans ni els pobles a la deriva. Després de despullar-nos i de treure'ns totes les etiquetes i emblemes i banderes i adhesius, què ens queda? Som nosaltres, i què som sinó un grapat de paraules? El nostre llenguatge és el que ens programa per viure, per entendre el món que construïm, que destruïm. El pitjor de perdre una llengua és fer-ho amb la consciència que cada mot que s'apaga és un color menys per pintar les idees. Jo fa temps que ploro per un adverbi. Respon al nom de gaire i he comprovat que s'està extingint. A la televisió, el referent universal per a la majoria de la població, ja ni se'l sent perquè, com en un joc de supervivència, ha estat substituït pel totpoderós massa. Engolit. Foragitat. Conquerit. Ja no tenim gaire fred ni tampoc gaires ganes de fer res, segurament, perquè és un mot genuïnament català, nostrat i intraduïble i, per tant, potencialment perillós. De la mateixa manera que ja no truquem a la Clara perquè aquesta lletra a del principi ens molesta i és més fàcil menjar-nos-la amb musclos, oi? Potser perquè hem decidit que som més de complements directes i estem en una fase de neteja lingüística per economitzar una llengua que, a tall de tisora, cada cop escurcem més. Però també la fem més òrfena. Així que avui i sempre jo també vull salvar els mots, encara que no siguin gaires, perquè cada volta que fa el món és una ocasió perduda per no lluitar per l'únic que ens queda. I si hi ha un Diumenge de Rams, no hi pot haver un Diumenge de Gaires? I per què no avui?

dilluns, 28 de març de 2016

Escombrant el març

Pensar és una peixera de possibilitats on totes neden a contracorrent. El millor de tot, però, és que són de colors i brillen com un far enmig de la fosca. Avui m'he adonat que penso en taronja, malgrat que és un color que no m'agrada gens. És irònic però cert. Ja em coneixen a la botigueta del barri perquè sóc la noia que compra les carbasses de quatre en quatre i que sempre demana si hi ha moniatos i caquis. Els préssecs em tornen boja i me'ls poso a tot arreu, fins i tot als cabells. Des del xampú a la fruita i del suc a la mermelada. Així, sense fer fressa, la meva vida s'ha tenyit de color taronja, però no del taronja de sempre sinó del meu. El que fa que sigui la Marta perquè no m'agraden les taronges ni tampoc el suc que fan. Però que no se'm malinterpreti perquè fa molts anys que vaig deixar de creure que les ideologies es pinten amb l'arc de Sant Martí. Ara només crec en la filosofia, que és l'art de pensar però de pensar bé, perquè aquesta és l'única manera de salvar-nos de la difícil circumstància de viure. I quan ens roben un color, només cal saber canviar-lo per un altre perquè les limitacions no ens fan més dèbils sinó més astuts. És el que he fet jo perquè no només penso en taronja... També en tofu. Bona Pasqua! 

dijous, 10 de març de 2016

Catorze


Quina il·lusió! Aquest any de traspàs m'ha picat l'ullet perquè he guanyat la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. Moltíssimes gràcies a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès! :) 

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.
     Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Catorze. Microrelat guanyador en català de la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. 

dilluns, 1 de febrer de 2016

Dilluns

Avui és dilluns. Amb un poema de Miguel Hernández als llavis, tanco els ulls i m'embriago amb el regust de les paraules. L'arquitectura dels mots és per a principiants. Les idees s'enfilen soles per les parets de l'escriptura i s'embasten amb els fils de la vida, dels colors de la veritat. Perquè la mentida només es pot cosir amb un rodet invisible. I de tan transparent, així resulta tan opaca, com un cop de puny a la consciència. 

Però jo no vull parlar de vida ni de fets. Els verbs són la roca on ens aferrem, l'últim baluard per defensar. I mentre els dits rellisquen i lluiten i esgarrapen la pedra, deixem de pensar perquè només així, buidant la memòria, aconseguim la victòria. A mi em passa una cosa semblant quan escric. No és un exercici conscient d'arquitectura ni d'enginyeria gramatical. Tots els personatges haurien de fer com els del mestre Pirandello i anar a la recerca d'autor. Les lletres juguen a desdibuixar-se en la meva ment embullada i mentre contemplo les constel·lacions de síl·labes que duc enganxades a la pell i les ressegueixo amb els dits, com si es poguessin tocar de veritat, apareixen de sobte. Se'm fan visibles i és llavors quan tot encaixa, en l'immens trencaclosques de cada dia. Jo també sóc una fàbrica de peces, però les meves són totes diferents. I cadascuna té un títol, amb noms i cognoms que han sorgit del no-res, segurament, de la capbussada eterna de la meva imaginació. El lloc exacte de la pesca... és un secret. 

dissabte, 16 de gener de 2016

Joe Cadillac


Menció del mes de desembre del Premi de microrelats La Microbiblioteca de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Moltes gràcies! :)


Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silencí esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

diumenge, 3 de gener de 2016

Un plat de polenta

L'any passat m'ha deixat un regust amarg, però la vida és actitud. A mi m'ha tocat repetir-m'ho molts cops fins que se m'ha quedat gravat a la retina dels meus pensaments. Com si aquests fossin una pel·lícula que es desplega de puntetes, sense fer fressa, i que només veiem quan mirem cap endins. 

L'últim dia de l'any vaig demanar salut, força i coratge, tres desitjos que repeteixo molts anys després. Llavors ho van demanar per a mi, però ara ho faig amb la meva veu i m'erigeixo en soldat del meu propi exèrcit. Jo, que no crec en les guerres, però aquesta batalla té forma de passat que s'entortolliga i torna per recordar-me que molts dels qui em van donar força i coratge ara ja no hi són. Ells són els autèntics herois en silenci, sempre a l'aguait i sempre presents. La meva memòria només té un calaix endreçat on guardo tots els retalls de les persones que m'estimen, que m'han estimat, i que em fan llum per no claudicar. Primer, per tornar a caminar i, ara, per seguir caminant. Entremig, han passat moltes coses, no gaire bones, no gaire dolentes, que m'han ensenyat a caure perquè caure també és un repte. I amb aquests tres desitjos del passat i del present a les mans, obro els punys i els deixo volar perquè m'acompanyin durant la travessia. I la millor cosa que m'enduc de tot plegat és un plat de polenta. No n'havia menjat mai, però ara s'ha convertit en un company de viatge. Sense voler, perquè ja no puc menjar blat ni arròs ni altres cereals d'una llarga llista que es diu no. I és així, per casualitat, que he descobert que era el plat preferit del meu avi italià. Jo no el vaig conèixer, però m'hauria encantat compartir la polenta amb ell i dir-li que ara també és el meu plat preferit. Em queden poquetes coses d'ell, trossets de records que no són meus... però cada cop que menjo un plat de polenta penso en ell, com si fos un cordó umbilical que ha aparegut per sorpresa però que ens unirà per sempre, malgrat tot. Perquè les estrelles només poden brillar en la nit més profunda.