dilluns, 1 de febrer del 2016

Dilluns

Avui és dilluns. Amb un poema de Miguel Hernández als llavis, tanco els ulls i m'embriago amb el regust de les paraules. L'arquitectura dels mots és per a principiants. Les idees s'enfilen soles per les parets de l'escriptura i s'embasten amb els fils de la vida, dels colors de la veritat. Perquè la mentida només es pot cosir amb un rodet invisible. I de tan transparent, així resulta tan opaca, com un cop de puny a la consciència. 

Però jo no vull parlar de vida ni de fets. Els verbs són la roca on ens aferrem, l'últim baluard per defensar. I mentre els dits rellisquen i lluiten i esgarrapen la pedra, deixem de pensar perquè només així, buidant la memòria, aconseguim la victòria. A mi em passa una cosa semblant quan escric. No és un exercici conscient d'arquitectura ni d'enginyeria gramatical. Tots els personatges haurien de fer com els del mestre Pirandello i anar a la recerca d'autor. Les lletres juguen a desdibuixar-se en la meva ment embullada i mentre contemplo les constel·lacions de síl·labes que duc enganxades a la pell i les ressegueixo amb els dits, com si es poguessin tocar de veritat, apareixen de sobte. Se'm fan visibles i és llavors quan tot encaixa, en l'immens trencaclosques de cada dia. Jo també sóc una fàbrica de peces, però les meves són totes diferents. I cadascuna té un títol, amb noms i cognoms que han sorgit del no-res, segurament, de la capbussada eterna de la meva imaginació. El lloc exacte de la pesca... és un secret.