Escombrant el març

Pensar és una peixera de possibilitats on totes neden a contracorrent. El millor de tot, però, és que són de colors i brillen com un far enmig de la fosca. Avui m'he adonat que penso en taronja, malgrat que és un color que no m'agrada gens. És irònic però cert. Ja em coneixen a la botigueta del barri perquè sóc la noia que compra les carbasses de quatre en quatre i que sempre demana si hi ha moniatos i caquis. Els préssecs em tornen boja i me'ls poso a tot arreu, fins i tot als cabells. Des del xampú a la fruita i del suc a la mermelada. Així, sense fer fressa, la meva vida s'ha tenyit de color taronja, però no del taronja de sempre sinó del meu. El que fa que sigui la Marta perquè no m'agraden les taronges ni tampoc el suc que fan. Però que no se'm malinterpreti perquè fa molts anys que vaig deixar de creure que les ideologies es pinten amb l'arc de Sant Martí. Ara només crec en la filosofia, que és l'art de pensar però de pensar bé, perquè aquesta és l'única manera de salvar-nos de la difícil circumstància de viure. I quan ens roben un color, només cal saber canviar-lo per un altre perquè les limitacions no ens fan més dèbils sinó més astuts. És el que he fet jo perquè no només penso en taronja... També en tofu. Bona Pasqua! 

Catorze

Quina il·lusió! Aquest any de traspàs m'ha picat l'ullet perquè he guanyat la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. Moltíssimes gràcies a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès! :) 

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.

     Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Catorze. Microrelat guanyador en català de la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca.