dilluns, 2 de maig de 2016

Ralet, ralet

Quan era petita, la baba m'obria la maneta i amb el seu dit gruixut hi dibuixava rodonetes que em feien pessigolles. Jo sempre xisclava de tant de riure i és que la felicitat és així de barata. Ralet, ralet, pica dineret! Ens entreteníem amb aquesta cançoneta i no necessitàvem res més perquè els ralets eren de mentida. Era molt divertit jugar a aquest joc amb ella perquè no tenia pessigolles. En canvi, el meu avi sempre parava la mà amb por. Encara recordo com reia, igual que jo. Per això no li agradava jugar a picar dineret perquè tots dos tenim la mateixa pell. Ell trobava els dinerets pel carrer i sempre tornava a casa amb alguna moneda. Em fa il·lusió poder dir que jo també. Tinc les seves pessigolles, però també n'he heretat el costum de trobar petits tresors. Brillen i només t'has d'ajupir per collir-los. I quan tanco el puny perquè no s'escapin, sento el poder de la memòria a sobre la pell.