Jo també sóc olímpica

Cada quatre anys viatjo fins a un país anomenat Olímpia. És una tradició que arrossego des de petita, com una cicatriu que duc gravada a la pell. La meva, però, és més profunda. Tot va començar l'any en què Barcelona va ser la capital del món i jo també m'ho vaig mirar embadalida, enganxada a la finestra d'uns jocs que ens van semblar més catalans que mai. Me'n recordo com si fos ahir perquè aquell any també em va canviar la vida. O me la va tornar. L'únic que sé és que aquell estiu no vaig estar sola. No podia sortir a jugar ni anar de colònies, però em vaig aferrar al present perquè tenia fe. La mateixa fe del reguitzell d'atletes i d'esportistes que no em cansava de mirar. Era com si a través d'ells jo també pogués córrer, nedar, saltar... i somiar. Em van ensenyar l'assignatura de l'esforç i escarxofada al sofà, esperant el futur, els vaig començar a admirar. Aquells jocs van coincidir en l'espai i el temps com una estrella que va brillar per a mi. I va ser llavors quan vaig aprendre que la vida només és esforç i il·lusió.

Pa amb mantega i xocolata

Avui m'ha vingut al cap l'olor de pa amb mantega i xocolata. Era l'esmorzar dels diumenges quan era petita. Un luxe que esperava tota la setmana i que la meva mare sempre em preparava, com si fos un esmorzar de mudar per celebrar que era festa. Ara ja no puc menjar mantega ni tampoc pa. Només em queden la xocolata negra i els records d'aquells diumenges quan era feliç amb tan poca cosa. Tanco els ulls i encara en recordo el gust perquè tinc la memòria farcida d'olors, com la del cotxe blanc de l'avi, amb els seients de color beix. A l'estiu, el tenia aparcat al pati de Palamós i sempre ens hi deixava pujar per jugar a fer viatges impossibles amb un cotxe que no es movia. I malgrat els anys, aquella olor sempre m'acompanya, com una bufanda del passat. Destenyida i gastada però encara m'abriga. Em fa il·lusió perquè de vegades hi penso i m'emociona saber que duc aquest record enganxat a la pell, com si el cinturó de seguretat del seient del conductor encara m'aferrés al passat. A l'avi. El passat és una maleta profunda on anem entaforant la roba vella. Com la que hi havia guardada a les golfes de ca la Mariona, quan érem unes nenes i jugàvem a disfressar-nos. Cada cop que hi passo per davant, no hi veig un casalot abandonat sinó el castell on somiàvem, només a la tarda, i on les galetes tenien forma de margarida. El passat és un grapat de cendra però el meu encara crema. El present és avui, una paraula que m'imagino blava. I el futur és una finestra a l'horitzó.