La tieta Maria sempre plorava quan algú cuinava
llenties i pel celobert n’arribava l’olor, com si fos una paraula prohibida i tenyida
de dol, embolicada amb un baf de memòria. Per això, jo no n’havia vist mai
perquè a casa meva eren la tristesa en un plat, però només fins que la vida em
va empènyer lluny i, per fi, vaig saber que tenien gust de terra i de ferro. I
també, de felicitat. Fou llavors quan vaig descobrir que no eren llàgrimes
salades, com deia la tieta, i em vaig enamorar d’aquells grans marrons tan
petits que semblaven pedretes de carn perquè, a dins de la boca, eren com
mossegades de pàtria. Encara sort que jo no havia conegut què eren la guerra ni
tampoc la gana. Encara menys, la misèria, però la tieta se’n recordava de tot, de
quan el rebost era buit i no tenien res més per menjar que un grapat de
llenties. Jo me l’estimava tant que mai no li vaig confessar el meu secret i
només resava, amb la fe de qui passa un rosari fet de simples llegums, perquè
mai no ho arribés a saber. Tanmateix, al final, tot va sortir rodat perquè ella
se’n va anar d’aquest món sense ni tan sols sospitar que jo m’havia convertit a
la religió diminuta de la paraula llentia.
Fe és una paraula minúscula però, en
tan sols dues lletres, hi cap tota la grandesa del món. Potser, igual que en un
plat de llenties, tan fondo i tan ric de les llavors de la felicitat. I que em
perdoni la tieta, si us plau…
